La Barraca de Blasco Ibáñez: l'exili valencià que va fer història al cinema

La primera adaptació cinematogràfica de 'La Barraca' de Vicente Blasco Ibáñez, rodada a Mèxic en 1944 per exiliats espanyols, va recrear la València del segle XIX, esdevenint un emblema de l'exili i del cinema mexicà en ser estrenada en 1945.

La València recreada a l'exili mexicà

La pel·lícula 'La Barraca' comença amb els primers compassos de l'Himne Regional del mestre Serrano, una melodia que també va servir com a cortineta per a la productora Cifesa. Encara que el paisatge inicial recorda la València de finals del segle XIX, amb barracas, camps llaurats i indumentària valenciana, el rodatge es va dur a terme a Mèxic durant la tardor de 1944. Esta adaptació, lluny de descontextualitzar la història, va fer un esforç significatiu per a fer-la el més valenciana possible, malgrat la distància geogràfica i el context de la postguerra espanyola [La Barraca].

Al llarg del film, es van reconstruir escenaris emblemàtics com l'Albufera i el Tribunal de les Aigües. Els personatges ballen dansà i utilitzen expressions típiques com 'xiqueta' i 'bon dia', elements que subratllen este valencianisme. Segons Luis E. Parés, en un article per a l'Instituto Cervantes, esta reivindicació de les peculiaritats regionals entronca amb una de les característiques del cinema de l'exili: la nostàlgia per la pàtria perduda. Román Gubern, en el seu llibre 'Cine espanyol en el exilio', assenyala que en la producció dels professionals del cinema refugiats a Mèxic es constata una tendència a l'agrupació solidària, sent 'La Barraca' el cas més cridaner de pel·lícula d'exiliats [Cine espanyol en el exilio].

Un equip valencià darrere de la primera adaptació

En l'equip que va fer possible 'La Barraca', s'han acreditat fins a una vintena d'espanyols treballant, la majoria d'ells valencians. Entre ells, destaca Libertad Blasco Ibáñez, filla de l'escriptor, qui va ser la responsable de l'adaptació i del guió, juntament amb Paulino Masip i Abel Velilla. El director, Ricardo Gavaldón, de nacionalitat mexicana, es va convertir en un nom fonamental per a la història del cinema del seu país després d'esta producció.

El repartiment de la pel·lícula també va incloure exiliats com Anita Blanch, Amparo Morillo o José Baviera, que van haver de mantindre l'accent castellà en lloc del mexicà. El protagonista, Domingo Soler, era un actor mexicà que va fer un notable esforç per adaptar-se al context de la pel·lícula. A més, els crèdits mencionen un "assessor folklòric", Francisco Gil, encarregat de la rigorositat de les indumentàries i de les tradicions valencianes que apareixen en el film [asesor folklòric]. Esta meticulositat va evitar caure en tòpics, oferint una representació autèntica de la cultura valenciana.

El llegat i la recuperació de 'La Barraca' en el segle XXI

'La Barraca' no sols es va convertir en una de les pel·lícules fundacionals del cinema mexicà, sinó que també va ser la primera guanyadora dels Premis Ariel, considerats els seus Goya. L'adaptació va reconstruir la novel·la amb poques variacions, magnificant l'aspecte pictòric de la narració original de Blasco Ibáñez. La seua importància històrica i cultural és innegable, especialment com a reflex de l'exili espanyol i la seua contribució a la cultura del país d'acollida.

Recentment, l'Academia Mexicana de Artes y Ciencias Cinematográficas va rescatar esta pel·lícula mitjançant una restauració exemplar realitzada en 2023, la qual cosa li ha donat una nova actualitat. En clau valenciana, la fotoperiodista Eva Máñez està desenvolupant un projecte per a mapejar i retratar l'exili republicà a Mèxic, visitant algunes de les localitzacions on es va rodar el film. Este projecte està cofinançat per la Diputació de València i els seus resultats es podran veure pròximament a la ciutat [projecte Eva Máñez]. Així, 'La Barraca' continua sent un pont cultural entre València i Mèxic, i un testimoni viu de la resiliència de l'exili.