A València, el preu d'un pis de 80 metres quadrats ha augmentat 34.000 euros en un any, segons una anàlisi publicada a València Plaza per Borja Sanjuán, fent que l'accés a la vivenda siga quasi impossible per a qui cobra 1.500 euros, desconnectant l'esforç laboral de l'emancipació.
- El preu d'un pis de 80 metres quadrats a València ha pujat 34.000 euros en un any, segons El Economista segons s'assenyala.
- Una persona hauria d'estalviar quasi 3.000 euros al mes per a seguir el ritme d'esta pujada, una xifra inassolible per a la majoria.
- L'accés a la vivenda s'ha desconnectat de l'esforç laboral, fent inviable l'emancipació per a molts joves.
Quant ha pujat el preu de la vivenda a València?
L'anàlisi de Borja Sanjuán destaca una realitat preocupant per als residents de València: el cost d'adquirir un pis de 80 metres quadrats s'ha disparat en 34.000 euros en només un any. Esta dada, extreta d'informació publicada per El Economista i citada en l'article, subratlla la magnitud de la pujada dels preus immobiliaris a la ciutat.
Si considerem que un sou comú a València s'estableix al voltant dels 1.500 euros, la capacitat d'estalvi per a fer front a este increment esdevé pràcticament nul·la. L'autor de l'opinió argumenta que ni tan sols guardant la nòmina sencera cada mes s'estaria més prop del preu d'una futura casa, ja que la pujada anual supera amb escreix qualsevol estalvi raonable.
Per què els salaris actuals no permeten comprar un pis?
La realitat és que, per a poder seguir el ritme de l'augment dels preus de la vivenda, una persona hauria d'estalviar quasi 3.000 euros al mes segons l'article. Esta xifra és tan elevada que ni tan sols una parella amb dos bons treballs tindria esta capacitat d'estalvi. Quan els objectius es tornen inassolibles, deixen de ser objectius realistes, i això és el que ha passat amb l'accés a la vivenda.
L'anàlisi assenyala que l'accés a una vivenda depén menys que mai de tindre un treball o de la gestió del sou. S'ha produït una desconnexió entre l'esforç laboral i la possibilitat d'emancipar-se. Mentre que després de la crisi del 2008, associada també al sector immobiliari, els preus de la vivenda es van desplomar, la promesa social que no es complia era la laboral, amb falta de treball i precarietat. Hui, amb l'atur en mínims, treballar ja no garantix poder iniciar un projecte de vida autònom, ja que els salaris són massa baixos per a l'elevat cost de la vivenda.
La narrativa de la culpa: Qui responsabilitza els joves?
Enmig d'esta situació, l'article critica una narrativa que busca culpabilitzar els joves per la seua incapacitat d'accedir a una vivenda. Es fa referència a publicacions en xarxes socials, sovint de comptes falsos, que comparen les vacances dels joves amb les dels més veterans, suggerint que els primers malgasten els seus diners en diversió o capricis.
Estos missatges prefabricats, que l'autor descriu com a intents d'orientar la conversa en un sentit interessat segons l'opinió, busquen intercanviar la culpa de bàndol. S'aprofita qualsevol ocasió, com les vacances a Bali, les subscripcions a plataformes com Netflix, prendre un cafè al bar o eixir a prendre cerveses amb amics, per a argumentar que els joves malgasten els seus diners i, per tant, no poden emancipar-se. Esta dinàmica va més enllà del clàssic argument generacional, que ja utilitzava Aristòtil, i es converteix en una justificació de l'espoli que pateixen els qui no tenen vivenda en propietat.
La vivenda com a mecanisme d'increment patrimonial
L'anàlisi de Sanjuán conclou que la vivenda hui no compleix el significat de la paraula «dret», malgrat que les normes la qualifiquen així. El mercat li assigna una altra funció: la de mecanisme mitjançant el qual els qui ja tenen vivenda incrementen el seu patrimoni, mentre que els qui no la tenen es fan cada any un poc més pobres segons l'opinió. Esta situació, que l'autor compara amb els salaris de misèria o la propietat dels terrenys en altres moments històrics, genera una bretxa que s'expandeix a una velocitat impensable.
Perquè esta desigualtat continue sense que la societat reaccione, és necessari que una part important d'esta crega que és justa i acceptable. Per això, floreixen els missatges que pretenen fer creure que una persona, o fins i tot una generació sencera, mereix el que li ocorre. No obstant això, la realitat és que la gent, inclosa la més jove, no tria entre viure o adquirir un pis, ja que la segona opció és econòmicament impossible per a la majoria sense ajuda externa, i la primera no hauria d'estar en debat que ningú puga arrabassar-la.