El pròxim dimecres 29 de juliol, Canet d'en Berenguer projectarà '1963. El cine del sol', una pel·lícula de 43 minuts creada el 2014 per veïns com Vicente Ibáñez i Benjamín Pons, que recupera l'ambient del poble als anys 60 a la Casa de los Llanos.
- La pel·lícula '1963. El cine del sol', rodada el 2014 per veïns de Canet d'en Berenguer, té una durada de 43 minuts.
- La projecció d'esta cinta, que recupera l'esperit del poble als anys 60, tindrà lloc el pròxim dimecres 29 de juliol a la Casa de los Llanos a les 22 h.
- El film s'inspira en fets reals de la infància de Vicente Ibáñez i la seua passió pel cinema, amb la col·laboració de Benjamín Pons en el guió.
Una mirada als anys 60 de Canet a través del cinema
La pel·lícula '1963. El cine del sol' és una producció local que busca reviure l'esperit de Canet d'en Berenguer durant els anys 60. Segons ha explicat l'alcalde de Canet, Pere Antoni, esta cinta és molt important per al municipi perquè és l'única rodada íntegrament a la localitat i pels seus propis veïns i veïnes. El film destaca per la seua fidelitat en recollir com era el poble a principis d'eixa dècada, quan l'oci girava al voltant del cinema local, convertint-se en un testimoni que, amb el pas del temps, adquirirà més valor per a la comunitat.
La trama de la pel·lícula, de 43 minuts de durada, gira al voltant de Carles, un personatge encarnat pel jove actor Carlos González. A través de la seua història, la cinta recupera l'ambient d'aquells anys, quan el director Vicente Ibáñez va iniciar una relació amb el seté art que perdura fins hui. La projecció d'esta obra, que va ser gravada amb càmera digital el 2014, tindrà lloc a la Casa de los Llanos el pròxim dimecres 29 de juliol a les 22 hores.
La passió pel seté art de Vicente Ibáñez
'1963. El cine del sol' s'inspira en fets reals de la infància de Vicente Ibáñez, el seu director, i la seua profunda passió per les pel·lícules. Esta afició probablement va nàixer quan va assistir a la projecció de 'Los 5.000 dedos del Dr. T.' de Roy Rowland al cinema Serrano, situat a la plaça de l'Església de Canet, un lloc que amb el temps es va transformar en biblioteca.
Ibáñez recorda amb nostàlgia com li encantava el cinema i com, cada dilluns, anava a la brossa per recuperar els trossos de cel·luloide que es tiraven per algun motiu. Estos fragments els col·leccionava i, una vegada a casa, els projectava amb una llanterna per als seus amics. Esta anècdota va ser el germen de la pel·lícula. A l'andana de la seua vivenda natal, hi havia un xicotet forat per on es filtrava un raig de llum solar, que ell aconseguia controlar amb un espill col·locat a l'exterior. No obstant això, el resultat era un poc rudimentari.
Un dia, Ibáñez va anar en bicicleta fins a la papereria Gil de Puerto de Sagunt, on va comprar una lupa que va convertir en un projector improvisat. D'esta manera, pujat a unes cadires, projectava els fotogrames sobre la paret, obtenint un resultat que ell mateix qualificava d'increïble. Tots estos inicis com a operador de cinema estan reflectits en la pel·lícula.
L'esforç col·lectiu darrere de la producció local
La realització de '1963. El cine del sol' va ser el resultat d'un any de treball i d'un esforç col·lectiu. Benjamín Pons, amic inseparable de Vicente Ibáñez, va ser l'encarregat d'ajudar-lo amb el guió i de recrear, amb un realisme sorprenent, l'entrada del cinema Serrano. Per a simular la projecció, van haver de desplaçar-se fins a Navajas, on un col·leccionista tenia una màquina de cinema de l'època. Esta no va ser l'única complicació; per a una escena que recrea l'aula d'un col·legi, els pupitres de l'època es van aconseguir a Benifairó.
La història de Vicente Ibáñez no només es plasma en les seues pel·lícules, sinó també en una col·lecció de cartells de l'època que, segons la font, «demana a crits ser exposada». Alguns d'estos cartells apareixen en la pel·lícula. Ibáñez recorda que, quan el propietari del cinema els posava pel poble, ell anava darrere i se'ls emportava. Finalment, el propietari va anar a casa seua i li va demanar a sa mare que li'ls portara el dilluns, després de les projeccions.
Música i anècdotes que donen vida a la història
La devoció d'Ibáñez pel seté art també va tindre algun moment amarg, com quan es va emportar uns programes de mà al col·legi i el mestre els va trencar per no atendre la lliçó, una escena que també apareix en la pel·lícula. Un altre disgust va ser quan son pare va utilitzar el cartell de 'Siete novias per a siete hermanos' per a fer un catxirulo.
La música va ser un element fonamental en la producció. La banda sonora va ser composta de manera totalment desinteressada pel músic local Cristobal Navarro. A més, Ibáñez havia conegut el compositor Gerardo Sanchis, conegut en tota Europa i amb un currículum que incloïa haver recorregut mig món amb l'orquestra d'un creuer. Sanchis va recuperar la cançó que entonaven els xiquets i les xiquetes de Canet quan anaven a l'església a 'Doctrina'. A l'entrada de la parròquia de Sant Pere, a més, sempre hi havia un espai reservat per a anunciar les pel·lícules de la setmana, on també es posava la classificació, informant així si la pel·lícula era apta per a tots els públics.