Nou anys després de la seua marxa el 2017, l'expresident Carles Puigdemont es prepara per a un possible retorn a Catalunya, impulsat per l'aplicació de l'amnistia i enmig de la reconfiguració política. La decisió de marxar a l'exili es va prendre en una sala de reunions del monestir de Montserrat, on un grup reduït de col·laboradors va avaluar el camí a seguir per protegir la figura del president.
- Carles Puigdemont va decidir marxar a l'exili el 2017 després de la declaració unilateral d'independència, una decisió presa en una reunió al monestir de Montserrat.
- L'exili de Puigdemont ha durat nou anys, un període que els seus col·laboradors no van preveure inicialment.
- L'aplicació de l'amnistia el 2026 situa el líder de Junts, Carles Puigdemont, i Oriol Junqueras en igualtat de condicions dins del sistema polític.
La decisió de l'exili i la seua durada inesperada
La tensió entre Puigdemont i el PDECat anava en augment el 2017, i la reunió a Montserrat va servir per a definir el futur del president. Es va plantejar la dicotomia entre figures com Mandela o Assange, i fins i tot Otegi, tot i que la referència al líder de Bildu, amb les seues condemnes per enaltiment del terrorisme, generava incomoditat. Alguns van pensar en la possibilitat d'acabar fent un Tarradellas, qui va passar trenta-huit anys a l'exili abans de tornar triomfalment el 1977.
En aquella trobada, hi va haver unanimitat en les files puigdemontistes i d'ERC sobre la necessitat de protegir la figura del president, i que Puigdemont havia de marxar. No obstant això, «ningú es va plantejar que duraria nou anys», segons asseguren fonts. La decisió de refugiar-se a l'estranger buscava «plantar cara» sense sotmetre's a les estructures «repressives» de l'Estat, amb Bèlgica com a lloc legalment més segur i la capital europea com a tribuna.
El pla incloïa els consellers, tot i que es va acordar que la decisió era personal. Oriol Junqueras mai va considerar anar-se'n, mentre que set consellers sí que van marxar, cinc dels quals van tornar posteriorment. Lluís Puig, per exemple, va marxar dues vegades. També va ser unànime el compromís de no utilitzar la decisió individual de cada un com a arma de descrèdit.
Reconfiguració política i tensions internes nou anys després
Nou anys després, la pregunta sobre si va valdre la pena l'exili és responduda a Junts amb un «no deixa de ser una victòria», malgrat els costos personals i polítics. El temps ha ajudat a sanar ferides entre les famílies convergents, i els crítics del procés des de dins ara es veuen reconfortats amb un Junts que s'assembla més a Convergència. Això es produïx en un context on les enquestes els neguen l'alè davant d'Aliança Catalana, compensant la competència independentista.
En el si d'ERC, amb Oriol Junqueras plenipotenciari després del reemplaçament de la direcció, topen ara amb l'agenda de Gabriel Rufián. Rufián, qui ha estat cinc vegades candidat i mai ha participat en negociacions clau, és considerat el millor cartell electoral. No obstant això, les seues negociacions semblen més un repartiment de béns d'un divorci que condicions per a una candidatura o un front ampli, en un matrimoni que ha durat poc més que l'estada de Puigdemont a Waterloo. Cal recordar que Rufián va arribar a anomenar «tarat» a Puigdemont en el passat.
L'amnistia i el possible retorn de Puigdemont
L'aplicació de l'amnistia torna a situar el líder de Junts i Junqueras en igualtat de condicions dins del sistema. La normalització política a Catalunya es predica des de fa anys, però fins ara no es podia considerar ctiva. Esta paradoxa és que els indults i l'amnistia són fruit de les necessitats aritmètiques de Pedro Sánchez, i la seua virtut s'acaba amb els mateixos vots que el van investir el 2023.
Puigdemont va rebre el dilluns a Waterloo a Jordi Turull i Albert Batet, vicepresidents de Junts, quan Sánchez ja havia convocat les eleccions. El tam-tam judicial feia preveure que, després de la decisió del Tribunal Constitucional, decauria l'ordre de detenció. Tot i la celebració, l'auto del jutge Llarena està ple de salvedats, i el president no té pressa. Les urgències electorals són menors quan Sílvia Orriols no entra en l'equació de les generals, tot i que la situació és diferent per als alcaldables.
Compten amb la gira prevista per Puigdemont per a engrasar la maquinària, encara que no aclarisca el seu futur en el partit. Les dificultats de Junts estan sobrediagnosticades, i el momentum Puigdemont continua sent una incògnita electoral.